Una bona estratègia és anar plantejant preguntes, que pot proposar tant el professorat com l’alumnat, i han de ser obertes, relacionades amb les diferents idees-clau que estan a la base de la construcció dels models teòrics i que permetin aflorar diferents explicacions o models personals per donar-hi resposta. El paper del docent és identificar les idees de l’alumnat que millor “ressonin” amb les de la ciència i promoure que es vagi pensant sobre elles. En lloc d'imposar o transmetre un punt de vista definit prèviament, serà important animar a expressar i compartir sense pors idees diferents i intervenir enfortint aquelles que millor poden anar evolucionant cap a un model amb consens científic. 

Un aspecte bàsic del procés de modelització és l'experimentació orientada a la introducció de noves maneres de mirar i a la identificació de proves que possibilitin la revisió i evolució del propi model. Les experiències introduïdes han de permetre als estudiants manipular objectes i materials, observar-ne les propietats i els canvis, reconèixer similituds i diferències, etc. En el cas que no sigui possible l’observació directa es poden fer observacions indirectes (fotografies, vídeos) o proposar la construcció de maquetes que permetin la simulació del fenomen.

També és important promoure que l’alumnat imagini com passen els fets a partir de les mateixes maquetes, que es poden manipular introduint canvis, i també del dibuix, del gest o de l’expressió verbal (tant oral com escrita). Molt sovint, la tasca del docent és la d’ajudar a veure els fenòmens des de nous punts de vista, i que l’alumnat en parli i pensi d'acord amb un model de ciència escolar que es va construint i utilitzant.

Un tercer aspecte que afavoreix la modelització és la interacció entre iguals i la coavaluació a partir d’intercanviar maneres de veure i d’explicar, i d’arribar a consensos. També ho promou la comparació entre les pròpies idees i les que es troben als llibres, a Internet o les que pot donar a conèixer el mestre.

​