La diversitat de la vida es pot entendre com les diverses formes en què els éssers vius realitzen les funcions bàsiques i tenen a veure amb els seus gens, que regulen les limitacions pròpies de cada espècie. Però també amb les diferents condicions ambientals del lloc on viuen. Si els canvis del medi són més grans que els límits propis d’una espècie determinada, aquesta pot desaparèixer perquè els seus individus deixen de relacionar-se, de nodrir-se i de reproduir-se. Per tant, aprendre a classificar els éssers vius no es pot reduir a memoritzar els noms dels diferents grups sinó que caldrà dedicar temps a identificar els criteris que han portat a la classificació actual.

Cada organisme és únic en funció de l’herència. La diversitat més evident prové de la reproducció sexual, ja que els descendents combinen a l’atzar característiques del mascle i de la femella (espermatozoides-pol·len/òvuls). Entre els organismes d’una espècie amb reproducció asexual també hi ha diversitat, ja que existeixen mecanismes d’intercanvi d’informació que permeten certa variabilitat, però no tanta com en la sexual.

També es produeix variabilitat per mutació, que són canvis en el material genètic de qualsevol cèl·lula (de les seves característiques). Quan aquesta afecta a les cèl·lules reproductores, els canvis es transmeten a la generació següent generant diversitat biològica.

La biodiversitat és un gran avantatge per a l’estabilitat d’un ecosistema perquè quan hi tenen lloc canvis, alguns organismes d’una espècie i algunes espècies tenen més probabilitats de sobreviure-hi. Si tots els organismes fossin iguals, davant d’un petit canvi tots moririen. Si desaparegués tota una espècie, desapareixeria una baula d’una cadena tròfica i podria repercutir en el conjunt de l’ecosistema o fins i tot del planeta. Per això és tant important conservar la biodiversitat des del punt de vista ambiental.

Els éssers vius que sobreviuen en un ecosistema són aquells que, per les seves pròpies característiques, tenen més probabilitats (més èxit) de reproduir-se que uns altres. La seva descendència n’heretarà els seus trets i per tant, estaran més adaptats al medi (no s’hi adapten, idees que sovint es confonen). Aquest procés és el que anomenem selecció natural i el seu resultat n’és l’adaptació.

Al llarg del temps, aquest procés de selecció natural ha anat donant com a resultat la gran biodiversitat que caracteritza els ecosistemes del planeta. És el que s’anomena  procés evolutiu o evolució biològica. Dels individus que arriben a un nou hàbitat sobreviuen aquells que tenen més èxit reproductiu. Aquests seran els seleccionats i en generacions posteriors seran tant diferents als fundadors com per no poder-se reproduir entre ells o bé fer-ho sense obtenir una descendència fèrtil i, per tant, es generarà una nova espècie. D’aquest procés en diem especiació. Hi ha hagut organismes que actualment no existeixen i sabem, a través dels fòssils, que han poblat el nostre planeta; així podem reconstruir la història de la Terra. Per als alumnes fins a 4t de primària els és difícil representar-se el temps geològic i poden situar els dinosaures convivint amb homes primitius.

Des de la ciència, la diversitat d’éssers vius es classifica en funció de les seves característiques. Es diferencia entre cinc regnes o dominis: animals, plantes, fongs, algues i protozous, i bacteris. Tot i així, actualment la comunitat científica i d’acord amb les investigacions recents proposa una classificació en tres dominis: un pel bacteris primitius (Archaea), un altre pels bacteris actuals (Bacteria) i un altre domini per a tots els Eukarya. La raó és la “relativa proximitat evolutiva” de plantes, animals, fongs, algues i protozous i, en canvi, en la “diversitat i llunyania evolutiva” dels bacteris.

Però la diversitat no només té a veure amb els diferents tipus o formes d’éssers vius existents, sinó també versa sobre les diferents relacions que s'estableixen entre ells. Així, en parlar d'ecosistemes, no només parlem dels animals, plantes, fongs o bacteris que hi viuen, sinó de tota una trama de relacions de diversos tipus que s'estableixen entre ells (mutualisme, on dues espècies es relacionen i ambdues obtenen beneficis; parasitisme, on una de les dues espècies en surt perjudicada, entre d'altres.).

Per tant, hauríem de canviar la idea de conservació d'espècies per la de conservació d'hàbitats (del medi on viuen), tenint present la diversitat d'espècies i de relacions que s'hi estableixen. Se sap que els esforços de conservació d'espècies són importants, però avui dia s'assumeix que la complexitat dels ecosistemes és tal que és impossible preservar les espècies sense preservar alhora els ecosistemes on viuen.