A l'aula, com en tot grup, s'estableixen ràpidament unes expectatives sobre els objectius, les regles d'actuació i els criteris per valorar si s’està actuant bé o no. Normalment, la majoria d'aquests objectius i regles són implícits, ningú els verbalitza, però tots els membres se’n representen alguns. Si el professorat no explicita i impulsa altres objectius, regles, valors i criteris, de forma automàtica s'estableixen aquells que ningú nomena però que hi són. Per exemple, l'objectiu més comú és aprovar (obtenir una recompensa afectiva) aplicant un esforç mínim (gastar el mínim d'energia). Per això, “espontàniament” s'institucionalitzen formes de treball basades en la còpia, en repetir el que diu el llibre o el professorat, en repartir-se el treball entre els membres del grup, en reconèixer què ”compta per a la nota”, a delegar responsabilitats... Els estudiants són extraordinàriament hàbils per desenvolupar mecanismes de “supervivència”.

​

Els contractes d’avaluació busquen canviar aquestes regles, a partir de la negociació i d'arribar a pactes explícits. En el context d’una avaluació vista com a aprenentatge, aquests pactes es referiran als criteris d’avaluació que possibiliten detectar què cal millorar de les produccions i com, a quins són els compromisos per aconseguir-ho i a com es controlarà que s’apliquin bé. No busquen promoure la homogeneïtzació i, en canvi, sí el desenvolupament de l'autonomia personal. Es fonamenta en valors com l'equitat -no hi ha res més injust que tractar com iguals als desiguals-, en la solidaritat -els pactes han d’animar a l’ajuda mútua- i en la tolerància -la diversitat és una font de riquesa-.